JUDICI

Si vols deixar el teu testimoni en aquesta secció, pots enviar el text proposat al correu jubilats.assemblea@gmail.com,  un cop l’equip d’edició de la Web l’hagi revisat el publicarà.
En el encapçalament del teu e-mail, fes referència al nom de la pàgina on vols que es publiqui, en aquest cas “JUDICI”,  El text ha de tenir una o dues frases curtes, amb les teves reflexions en vers al Judici 

DES DEL PEU DEL BALUARD

El resultat immediat de la sentència que un tribunal il·legítim –van construir una ficció perquè se’n fes càrrec- va imposar el passat 14 d’octubre als nostres líders socials i polítics, és a dir, les condemnes, suposa, al meu entendre, la constatació d’un fet incontrovertible: conciutadanes i conciutadans nostres, representants nostres a les nostres institucions i a les entitats del nostre país, patiran un cruel empresonament injust. I els súbdits de l’Estat espanyol que han participat en aquesta, a vegades, dansa macabra i, a vegades, òpera bufa han optat per utilitzar la raó de la força, de l’engany, de la manipulació i de l’abús en comptes de fer servir la raó de la justícia, tot traint el seu deure i violant, alhora, normes fonamentals del dret internacional després d’una clara persecució col·lectiva per motius polítics que qui sap quines conseqüències portarà.

Aquesta gent nostra i les seves famílies i amics han sofert, sofreixen i, si res no ho evita, sofriran la revenja d’un estat autoritari, mentalment medieval, instal·lat en el franquisme sociològic i polític, explotador, arbitrari, cec, irracional i que, quan veu trontollar els privilegis de les seves elits, en l’única justícia en què creu és en la que es deriva de sagnants victòries militars: la justícia de l’enemic.

Espero que els nostres presos i preses polítiques es rescabalin d’aquesta injustícia repressiva, d’aquesta cruel revenja i dels presumptes crims contra la humanitat dels que hagin pogut ser objecte amb la consecució dels seus anhels més profunds al més aviat possible. I nosaltres tenim el deure d’ajudar-los en tot allò que podem.

I dit això, i com a conseqüència, hi ha dues qüestions que venen a mi de forma recurrent.

La primera és què passarà amb la corrua d’actors, directors, escenògrafs, productors i, fins i tot, taquillers i acomodadors que han intervingut i continuen intervenint en aquesta sàdica obra de ficció, muntada sota el pretext de suposats delictes que han estat del tot incapaços no ja de demostrar, sinó ni tan sols de mostrar? Què passarà amb tots els acòlits i vassalls que, escudant-se en una impostada fidelitat constitucional i en la imaginària “indisoluble unidad de la nación española” i moguts, en realitat, pel més roí i vergonyant sotmetiment als dictats del veritable poder a l’ombra de l’estat espanyol, el de les elits extractives que mai no donen la cara-, han tergiversat, manipulat i mentit impunement per a construir el relat criminalitzador que permeti seguir sotmetent Catalunya i el seu poble i explotar-la i explotar-lo en benefici propi? Gaudiran d’impunitat per sempre més, o tard o d’hora hauran de respondre dels seus actes? I, finalment, què passarà amb un Estat fallit, com és l’Estat espanyol, que manté com a idea-guia originària el centralisme monàrquico-militar amb plens poders i, com a metodologia prioritària, la corrupció i les despietades clavegueres, alienes a qualsevol llei i no subjectes a res que no siguin els perversos interessos del poder il·legítim?

I la segona qüestió que, com el bol alimentari als remugants, torna i torna al meu enteniment és com Catalunya i els catalans podem defensar-nos d’aquesta insaciable voracitat d’un Estat que no dubta a utilitzar els més infames recursos, els mètodes més roïns i l’arbitrarietat més in-dissimulada com a úniques normes de relació? Què ha de fer un poble, maltractat de manera reiterada en el temps fins a límits difícilment assumibles, per alliberar-se d’aquest sotmetiment? Molts de nosaltres, a finals dels setanta, vam obrir de bat a bat els nostres pulmons per a omplir-los dels aires d’esperança que es respiraren. Però, a poc a poc, hem anat veient com aquells anhels s’anaven enfosquint. I, ara, la involució és ja ben evident. És per tot això que Catalunya ha de ser capaç de sortir d’aquest mal camí. Estic convençut que podem fer-ho i que ho farem. Deixeu-me que hi rumiï. Escuraré la meva imaginació. Som un poble imaginatiu, intel·ligent, tenaç i de pedra picada. Construïm castells. Doncs, vinga, m’hi poso des del peu del baluard estant.

Oscar Garcia Valera
Sectorial Jubilats-Gent Gran de l’Assemblea de Catalunya

ORIGINES DEL JUCIO CONTRA EL PROCÉS

Las Sentencias del Estado Español.

 Si,  La sentencia sobre el Nuevo Estatuto (2010),  de un Constitucional que era cualquier cosa menos un órgano jurisdiccional e independiente, supuso sin duda, un punto sin retorno sobre el convencimiento de la mayoría del pueblo catalán a derivar hacia la consecución de un Estado Propio. Que puede suponer una sentencia, una sentencia de culpabilidad dictada por un Supremo no menos politizado que el Constitucional, un Tribunal Supremo que Ignacio Cosido Senador del PP dice controlar desde detrás.   

 Perseguir la victoria total y la humillación de todo un pueblo puede acabar girándose en contra como se ha demostrado en muchísimas ocasiones y de ello España tiene infinitas experiencias con las pérdidas de sus Colonias.

El auge independentista.

 Se equivocan quienes creen que el auge independentista es debido a un cambio de posición del mayor partido de la derecha, o de una iluminación divina de los sucesivos presidentes de la Generalitat, atribuyéndoles  de forma peyorativa una visión mesiánica del futuro de Cataluña.

 Nada más lejos de la realidad, nos encontramos frente  un movimiento de más de dos millones de ciudadanos que a pesar de la represión constante del Estado, ha perdido el miedo, promoviendo desde  abajo una revolución pacífica, fruto de su decepción por el bloqueo autonómico, debido a su falta de financiación, humillación, incomprensión, deslealtad institucional, falta de respeto a las leyes del Parlament y al marco de convivencia dentro del Estado Español. Esta falta de financiación supone un mayor endeudamiento  con el propio Estado,  que a su vez no nos financia según lo pactado, (léase la cláusula adicional tercera del Estatut), además del expolio económico que anualmente sufren los ciudadanos de Cataluña  por ley.

 En definitiva una situación de ahogo económico intencionado.

 Así pues nos enfrentamos a una sentencia  sobre un relato creado para ejecutar una venganza, ante un nacionalismo que no puede consentir que se cuestione la indivisibilidad de la patria, dicho con otras palabras más claras. La unidad de la patria está por encima de la verdad.

 Todo ello preparado para que nuestra respuesta pacifica ante tamaña injusticia, poder crear otro relato de rebelión semejante al del juicio y proceder a realizar su sueño hostil y centralizador sobre Catalunya, de  nuevo el Decreto de Nueva Planta, de Felipe V a Felipe VI a pesar del paso del tiempo se repite la misma historia, el problema catalán es una anomalía para el nacionalismo Español

Por todo ello debemos reaccionar.

 Los ciudadanos de Cataluña deseamos un país normal como cualquier otro, y queremos vivir en un estado que  defienda nuestros intereses, con capacidad de elaborar nuestras propias leyes, gestionar nuestros recursos, sus infraestructuras y todos sus servicios, y poder tratarnos de igual a igual con los otros países del mundo.

 Sí no somos capaces de conseguir las herramientas que nos daría un nuevo Estado catalán, para enfrentarnos a los retos de globalización de este siglo XXI, las generaciones futuras nos juzgaran.  

Si en este momento histórico, en el que tenemos la oportunidad de conseguir la independencia, lo dejáramos pasar por miedo, nuestros propios hijos y nietos no nos lo perdonaran.

Paco Martínez. Ex Secretari Nacional de la ANC. Grupo de trabajo de Jubilats por la Republica y Miembro de Súmate.