Se’ns està escurçant la vida

Hi molta gent gran, de més de 75 anys, que no viu en residències. Molts d’ells, viuen sols i precisen  que algú els ajudi i atengui les seves necessitats diàries. Paral·lelament, també han d’acudir més sovint a consultes i requereixen tractaments mèdics, ja que la majoria pateixen malalties cròniques que eren ateses i tractades sistemàticament, un fet que ha esdevingut un factor determinant per allargar la mitjana d’edat de  vida de la població.

Tenim estadístiques de la gent gran que ha mort en residències durant la pandèmia –dades que fins i tot s’han utilitzat en debats polítics–, però no de la gent de la mateixa edat que ha mort i vivia a casa seva. Aquest grup poblacional necessita urgentment la vacuna, igual o més que els que viuen en una residència, on tenen un control i una atenció molt més segura, en un moment en què el personal que els atén també està ja vacunat.

Els que vivim sols ens sentim molt desprotegits. Les persones que necessitem per a que ens ajudin a realitzar les tasques domèstiques i la cura personal no tenen cap mena de garantia sanitària. Amb l’agreujant que en alguns casos estan en contacte amb molta altra gent. Si sortim de casa per anar a comprar el menjar, els medicaments, una vista al metge o qualsevol altra necessitat, també ens estem posant en risc.

L’atenció mèdica ha empitjorat molt. Més enllà que només s’atenguin les malalties més greus, el temor  d’anar  al CAP, a les visites en centres hospitalaris o als centres de rehabilitació –on només s’hi va en casos extrems–, s’accentua pel risc de contagi que això suposa. Tot plegat, deixant-nos en una tessitura que perjudica la salut i escurça l’esperança de vida.

Per preservar-se del contagi, a més, també s’accentua la solitud. Des de fa gairebé un any, la relació amb els amics i familiars és molt poca i, en alguns casos, fins i tot nul·la. Els nets o bes-nets, que psicològicament donen vida i il·lusió als avis, es converteixen ara en un perill. Encara que sobrevisquem, els nets tampoc hauran viscut l’amor dels avis i, depenent de l’edat, ni tan sols el record.

En nom de tot aquest col·lectiu de gent gran reivindico la urgència de ser vacunats prioritàriament.

Mercè Jardí

P.D Perquè encara crec que en la nostra societat  queda humanitat i respecte per a la vellesa, espero que no ens morim sols en un racó tot esperant la vacuna.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.