Opinió

FA  PUJADA

Josep Mª de Fàbregues
Coordinador de la Sectorial de Jubilats-Gent Gran

Deia el mes de gener que una cosa és que un partit o un polític sigui capaç de guanyar unes eleccions i una altra, molt diferent, que sigui capaç de governar bé. Guanyar unes eleccions -o un càrrec– pot suposar bàsicament habilitat, marketing, saber vendre fum, mostrar-se atractiu… Governar és més complicat: és tenir coneixements, idees clares, saber-les posar en pràctica, assumir responsabilitats, rectificar si cal i aconseguir les fites. Una cosa és tenir ambició, que sempre es necessita i una altra creure que amb això n’hi ha prou.

D’exemples en tenint un munt: la Sra. Colau va saber guanyar el càrrec d’alcaldessa de Barcelona… i en no massa temps ha destrossat la ciutat i ha tirat per terra la bona feina de Maragall i els seus successors. Illa, sense tenir-ne idea, es va convertir en ministre de Sanitat. Ell –per la seva incompetència– és responsable de dotzenes?, centenars? milers?… de morts. I, com si no hagués passat res i sense despentinar-se (mai millor dit), encara pretén dirigir el nostre país.

Recordeu el Principi de Peter?. Ve a dir: “tothom tendeix a anar ascendint fins arribar al seu nivell d’incompetència… i allí es queda, perquè ja no és capaç d’ avançar més”. I com a resultat, observava Peter amb sentit de l’humor, la majoria d’organitzacions, empreses, partits… estan dirigits per incompetents. Això no és pas el més greu. El  més greu és que, en molts casos, l’inepte es rodeja de gent encara menys preparada que ell per no quedar en entredit i es crea una cadena maligna. Us sona? Penseu en l’Ajuntament de Barcelona? O en el Consejo de Ministros? Penseu en alguns regidors del vostre ajuntament?

Voldria aclarir que no m’agrada que parlem “dels polítics” ficant-los tots en un mateix sac. De polítics, com de tot, n’hi ha de bons i n’hi ha de dolents; de competents i d’incompetents . És una obligació nostra saber distingir-los i separar-los perquè sinó no fem cap favor als bons ni ens el fem a nosaltres. Hem de saber aplaudir i agrair a qui treballa bé – que n’hi ha – i aprendre a criticar i rebutjar a qui no.

Però és ben cert que avui hi ha molta gent que s’ha infiltrat en el món de la política i de l’administració perquè en el camp laboral, molt més exigent, no seria acceptat ni obtindria la retribució ni l’estatus que aquelles li permeten. I és el que hi ha.

Però, prestem atenció. El descrèdit de la classe política i la feble gestió d’alguns polítics han portat a força ciutadans a desanimar-se i desentendre’s: “ ja s’ho faran; jo me’n vaig”. No!. Si bé és reprovable l’actuació dels polítics que  no estan a l’alçada, també ho és la dels ciutadans que volen abandonar. Precisament ara més que mai nosaltres, el poble, tenim l’obligació de continuar, de mantenir i també d’empènyer. És ara, quan alguns d’ells ens fallen, que nosaltres hem de conservar el nord, sigui individualment o a través d’associacions. Esforçar-nos quan tot va bé ni té cap mèrit ni molta utilitat. Quan té sentit és en els  moments difícils. És com quan anem en bicicleta: és fàcil córrer en una baixada; però és en la pujada quan cal pedalar fort.

I ara estem en un una pujada… que possiblement serà llarga. Pedalem. I no baixem de la bici perquè és ara quan més falta fem.

12/04/2021

P.S. Voldria dedicar un record a aquest gran home que va ser l’Arcadi Oliveres, persona entregada, generosa, coherent, defensor dels desfavorits, lluitador per la pau…

En memòria seva subratllar que és una immoralitat el que Espanya gasta en exèrcit i armament, unes quantitats que un país tan endeutat no es pot permetre.

N’és una altra que sigui una potència en la fabricació i venda d’armes.

Que en uns moments en que hi ha tanta gent que passa gana o que s’ha quedat sense feina, s’augmentin els sous dels militars és, com a mínim, injust.

I que – encara que sembli intranscendent – és vergonyós que es vaccini abans el personal de l’exèrcit que als ciutadans de risc. Per no parlar de les cúpules que, insolidàriament, s’han espavilat per fer-ho abans que ningú.

Descansa en pau, Arcadi. I gràcies per tot el que ens has deixat.

Feu clic  “aquí” i s’obrirà en format llibre el contingut de tots els articles d’opinió publicats fins ara per Josep Maria de Fàbregues