Altres autors

Reflexions sobre la COVID

Glòria Colet

Avui fa un any que es va parar tot, les ciutats, els pobles, el cel, els camps, van quedar aturats, buits. Es declarava l’estat d’alarma a tota la Península Iberica per pandèmia de la COVID. A Catalunya ja feia dos dies que el President de la Generalitat havia aconsellat el confinament, el dia 12 de març, única mesura preventiva a que tenia accés doncs els poders que se li atorgava a la nostra malmesa autonomia eren i són ben limitats.

Per tant, jo seguint la crida del meu President, vaig començar el confinament el dia 12 de març, a tan sols 4 dies del meu aniversari  i el del meu fill Eloi que en feia 40. Vam suspendre la festa de celebració d’ell, festa grossa amb amics, família, companys i ens vam conjurar a celebrar-la tan bon punt tot hagués passat. Qui ens havia de dir que l’espera seria tan llarga, a hores d’ara encara ni tan sols sabem quan podrem fer-la i tant ell com jo ja tenim a tocar un nou aniversari.

Durant el confinament, els primers dos mesos molt durs, tothom va haver d’adaptar-se al nou estil de vida, cadascú fent bonament el que podia segons les seves particularitats de vida, edat i temperament. A nivell emocional va ser devastador veure com el virus prenia la vida a milers de persones en tan poc temps, qüestió de dies, primer eren persones anònimes per a nosaltres però dia a dia ja van deixar de ser-ho per a convertir-se en amics, coneguts, família. L’angoixa i la por van entrar per la finestra de cada casa.

Moltes famílies tenien parents directes als hospitals que morien sols sense tenir a ningú al seu costat, sense que la família pogués fer res per ells. No es podien visitar, parlar, …només se sabia com estaven mitjançant una trucada telefònica que cada dia els metges dels hospitals feien als familiars. El personal sanitari estava desbordat davant d’una pandèmia de la que en desconeixien les causes i les conseqüències, mai havien viscut una cosa així, anaven a palpentes, els faltava personal, material sanitari per combatre els contagis que es podien donar entre malalts i el personal que els atenia, medicaments adients per aturar-la. Provaven quin podia ser el millor i a base de l’encert-error anaven fent el millor que sabien.

Van ser setmanes de desconcert total en tots els àmbits, es va veure el millor i el pitjor de cada persona, de cada Estament oficial, del Govern Central i del Govern de la Generalitat. I dic molt clarament qui d’ells va sortir guanyador, per majoria absoluta, en quan a la solidaritat i la humanitat: vàrem ser les persones. Les persones que conformen el sistema sanitari, que van lluitar fins a l’extenuació més enllà del seu deure, les persones que omplim els barris de les grans ciutats, les persones que habiten els pobles, les persones dels més allunyats indrets de muntanya…. tots vam fer pinya i vam aconseguir donar-nos escalf unes a les altres cadascuna a la seva manera i com podia. La gent més jove va cuidar-se de la gent gran que estava sola, de les persones fora quina fora l’edat, que estaven impedides, de les mares amb fills que només les tenien a elles. Es van crear als barris xarxes d’ajuda on podies fer arribar les teves necessitats i es responia amb un esperit que feia dècades que no s’havia vist.

Van arribar les vídeo trucades amb els fills, els néts, les amigues i els amics. Vam recuperar amics que feia anys que no veiem ni en sabíem res mitjançant les xarxes, que van agafar un paper predominant, a falta de les trobades presencials. Tot feia gruix per a no sentir-nos sols, ens vam fer cuidadors els uns dels altres i això ens feia sentir bé. Els nens, els estudiants d’institut, els universitaris a falta de classe a les aules, en tenien de virtuals, arma de doble fil sobretot per la Educació Primària i Secundaria, perquè s’evidenciava les diferències socials entre les famílies que podien permetre’s tenir ordinadors i Internet i d’altres que no podien gaudir de les noves tecnologies per falta de recursos.  Es van esforços per a solucionar aquest escull però no es va aconseguir totalment, n’hem de prendre nota. Educació per a tothom en condicions fora i dins de la classe!!

La població activa, les dones i els homes treballadors, molts d’ells, van iniciar per primera vegada la feina des de casa a través de l’anomenat teletreball, d’altres que treballaven en serveis essencials, van haver d’anar al seu lloc de treball protegits amb les eines recomanades per Departament de Salut de la Generalitat, i la por al contagi al cos. Dono les gràcies a tots ells per mantenir el país en moviment perquè els altres poguéssim tenir els productes de primera necessitat en botigues, súpers, mercats, farmàcies, etc..

Altres serveis van romandre tancats, gimnasos, bars, hostaleria, teatres, cinemes, espais d’oci, biblioteques, museus, llibreries… Podríem dir que el fet de cultivar el cos i l’esperit quedava en segon pla, a l’espera de temps millors. Vam haver de resoldre aquesta qüestió també des de casa. Van proliferar vídeos per a fer gimnàstica a casa de tota mena i estil esportiu, que primer vàrem consumir amb ànsia però que vam anar abandonant a mesura que vam poder sortir a passejar pel barri una estona en hores convingudes per a cada franja d’edat.  Esperàvem aquella cita diària com qui espera a la persona estimada quan no la veiem tant com voldríem. 

La part intel·lectual, moltes persones la vam suplir mitjançant la lectura, llibres que teníem pendents van fer acta de presencia. La gent més gran també s’entretenia fent mots encreuats, Sudokus, jocs per mantenir la ment desperta i no encaparrar-se amb el que estava passant. Les cuines es van convertir en petits laboratoris on s’elaboraven menjars casolans i pastissos artesanals i les àvies retornaven a l’antic art de fer mitja o ganxet. A falta de mascaretes a les farmàcies i de bates de protecció als hospitals va néixer un moviment solidari per a fer-ne a casa, amb trossos de llençols i d’altres teixits que algunes fàbriques tèxtils van donar desinteressadament, per repartir-les arreu on fessin falta.  A falta de biblioteques obertes i de clubs de lectura aturats, es va optar per fer-los virtuals, amb totes les complicacions que això comportava, falta de pràctica, mai ho havíem fet, les persones que generalment formen part d’aquests clubs, som gent gran poc acostumada als ordinadors, però que vam posar totes les nostres aptituds i ganes de retrobar-nos per a fer-ho possible i continuar gaudint dels llibres i de valoració feta entre totes, Moltes altres organitzacions de lleure (federacions d’Scrabble, grups d’ajuda psicològica, companyies de teatre, músics, conferències de tota mena, etc..) van fer el mateix i així es va poder mitigar l’aïllament social al qual estàvem sotmesos.

Una altra cosa a constatar és que, les persones que teníem la possibilitat de tenir un pis o una casa amb condicions: mitjanament gran, confortable, ben airejada, fins i tot amb balcó o terrassa, van tenir un confinament menys conflictiu que d’altres, principalment de classe treballadora amb pocs recursos, immigrats, persones que vivien al carrer, famílies que compartien cases amb d’altres, mitjançant lloguer d’una habitació, en la que pares i fills havien de romandre tots junts sense opció de res millor. Tot aquest sector de la nostra societat va ser el més perjudicat i el que va patir més. Una altra cosa a tenir en compte, Habitatge digne per a tothom a un preu assequible segons els mitjans econòmics de que es disposi!!!

Més pisos de protecció oficial i millor distribució!!

Un apartat especial i sensible per a mi, doncs he treballat fins fa ben poc amb els infants. Ha estat una etapa força dura per a ells i l’han portat molt millor, parlant en general, del que esperàvem. Es veritat que han estat molt enganxats a les «tabletes» i en general als jocs virtuals, tot i estant a casa amb els pares, però el context era difícil de resoldre, els pares que estaven a casa havien de fer tele treball amb la dificultat que comporta compaginar feina i nens a la pròpia casa. Una vegada més s’ha constatat que la dona, la mare, és la que ha hagut de partir-se en dues, en tres, o en quatre meitats per atendre treball, fills i casa. Si bé és cert que en algunes famílies, la feina ha estat més o menys compartida entre mare i pare, no és menys cert que han estat un percentatge encara molt baix del que hauria de ser per mantenir una igualtat entre tots dos progenitors. El meu aplaudiment pel meu sector, el de l’Ensenyament, que va fer una tasca admirable en la majoria dels casos. Una altra dada a tenir en compte!! Més pedagogia per la igualtat de gènere per a tots!!

Un altre col·lectiu a tenir en compte és el de les àvies i els avis, que han estat allunyats dels seus fills però sobretot dels seus nets i netes durant molts mesos, amb la conseqüent enyorança i patiment dins d’una etapa de la vida en que l’acompanyament de la família es fa més necessari. Aquest allunyament ha fet en bona mesura, que els fills i les filles que contaven amb els pares en la col·laboració de la criança dels fills, s’hagin trobat d’un dia per l’altre sense una ajuda molt valuosa i necessària per el bon funcionament de la llar i el desgavell ha estat considerable tan per a uns com per els altres. Uns per qüestió principalment pràctica i els altres, els avis, per qüestió emocional.

La nostra gent més gran, és el tema que més em costa de tocar, pel que implica de dolorós, d’impotència davant d’uns fets deplorables, de culpa per la nostra incompetència, la de tots, Institucions de govern (Govern Central, Generalitat, Ajuntaments, Governs locals, Conselleria de Salut, la d’Afers Socials, Gerències de Residències) i per la nostra, la de les persones en general, per mirar cap a una altra banda i no veure en quin estat estaven les Residències del nostre país. Perquè la qüestió del mal estat de les Residències ve de lluny, ve de les externalitzacions que ha donat la Generalitat a Empreses privades que només les volien per guanyar diners i les tenien sota mínims d’assistència general per manca de recursos humans, econòmics i  d’un programa assistencial digne i supervisat per la màxima autoritat sociosanitària del nostre govern. Això per una part, per l’altra el Govern de Madrid és el responsable econòmic per no complir amb els pressupostos necessaris per fer front a aquesta tasca de bon funcionament a les Residencies. Pressupostos als que Catalunya en té tot el dret i que sistemàticament se’ns neguen una i altra vegada sense cap vergonya i sense cap argument vàlid.

Aquesta pandèmia ha acabat de fer sortir les vergonyes en de com de malament i de quina manera més deshumanitzada s’han estat gestionant les residencies de la gent gran. Som nosaltres, la ciutadania qui hem d’exigir allà on calgui que això s’ha d’acabar ja! No ho oblidem i actuem!!

De tot això ja ha passat un any i em pregunto: Com estem envers tota la problemàtica generada per la COVID? Hem passat des del març, un, dos i tres rebrots, s’han anat modificant restriccions, unes vegades cap a una millora i en d’altres fent retrocessos, segons els indicadors epidemiològics. L’economia està devastada, el petit comerç i les petites empreses amb l’aigua al coll, les famílies tenen un o els dos progenitors sense feina o amb Ertos que encara no han arribat a cobrar i amb poca perspectiva de fer-ho o de reincorporar-se al seu lloc de treball. Les UCI dels hospitals encara estan força plenes i cada dia van sortint nous infectats. És veritat que s’està controlant millor la pandèmia, hi han més recursos, s’han trobant més medicaments perquè no sigui tan greu la malaltia i hi hagin menys casos mortals, ja tenim vacuna i s’està administrant a les persones més grans i amb més risc laboral, però això vol dir que ens n’anem sortit de veritat? Ho farem millor quan torni a passar una crisis semblant a aquesta? Tenim el nostre país preparat pel que hagi de venir? La qüestió sociosanitària serà prioritària d’ara en endavant? Posarem més mitjans econòmics i de criteri de canvi en la nostra manera de comportar-nos amb el planeta, per aturar el canvi climàtic perquè el nostre mon pugui tenir un futur per els nostres fills, nets i generacions venidores? 

La persones tindrem una feina, un sou digne, un habitatge com cal o estarem abocades a l’atur, al treball precari, amb sous de misèria, sent menystingudes pel sistema econòmic dominant?

Els nostres joves tindran igualtat d’oportunitats en l’estudi i es podran reincorporar, en el seu moment, a un mon del treball que els valori i els incentivi?

Moltes preguntes i poques respostes. Tot està com en una nebulosa, cap govern dóna perspectives de futur, van posant pegats a la ferida però el mal roman ben viu.

Referint-me ara a Catalunya,  el nostre país, ho tenim encara més magre, depenem d’un Govern Central que ens oprimeix de totes les formes possibles, econòmicament, repressivament arreu, al carrer i a les institucions del país, utilitzant el poder judicial per a deixar-nos fora de combat, desanimats, atemorits i callats. Si, ens volen callats i el més greu és que en molts casos ho estan aconseguint, els nostres polítics no estan responent com caldria i deurien amb la ciutadania, que espera d’ells una resposta contundent a tanta insensatesa.

Només el poble salvarà al poble solem dir i és cert que ens hem de mantenir alçats i hem d’obligar als nostres representants a ser més audaços i valents….però en serem capaços, serem resilients i no defallirem? Està en les nostres mans la resposta… 

Glòria Colet

Barcelona, 14 de març 2021