Altres autors

Sensacions envers la diada

He barrinat molt en si havia d’escriure aquest article  d’opinió o no, perquè sóc conscient que pot aixecar ampolles en la nostra gent, tant dins de la mateixa sectorial com en d’altres sectors del nostre moviment. Però crec a fe cega en la llibertat d’expressió i també crec que, de tot es pot opinar si ho fas amb cura, sense fer un mal gratuït a les persones o col·lectius de qui parles. 

En la diada de la l’11 de setembre d’enguany hi havien dues pancartes, diguem oficials, que encapçalaven la  manifestació. La primera amb la participació de  gent diversa del moviment independentista. L’altra, la de la Gent Represaliada, amb participació de persones que ho han estat i d’altres que ho són ara. Hi eren, amb tot el dret del món i entre d’altres persones, la Carme Forcadell i el Jordi Sánchez. Ells dos van ser els protagonistes absoluts de la delegació de Represaliats. A cada pas que feia la capçalera rebien els aplaudiments, els crits entusiastes d’agraïment, els petons a distancia, una munió de mòbils immortalitzant la seva imatge, en definitiva l’estima de la gent.

Ells, com és lògic corresponien de la mateixa manera. Jo m’ho mirava i quan veia aquell clam continuat i correspost amb salutacions amb la mà incessantment, vaig sentir dues sensacions molt contradictòries l’una amb l’altra. La primera, la emoció per com reaccionaven les persones -aquesta emoció però va durar només uns instants-  l’altra, una esgarrifança molt a dins, un malestar a frec de pell …Se’m va fer present la reina i el rei d’Espanya de visita pels pobles i ciutats de la península, reben les aclamacions dels súbdits i ells saluden amb la mà. 

És molt bèstia, ho sé!!!! Però les percepcions són com són, no responen a la realitat sinó a com se’t manifesten dins del cervell i es van infiltrant  per tot el cos, propiciant un cert rebuig. Amb aquest mal gust de boca per aquest mal pensament, vaig arribar a casa i vaig mirar d’esbrinar el per què se m’havia fet present aquesta visió. 

Potser fóra perquè jo, la diada la concep com una manifestació reivindicativa de les necessitats del país i no com un fet purament festiu i menys a hores d’ara, quan les preocupacions i neguits pel nostre futur com a poble està en entredit. Quan aquestes reivindicacions queden en un segon pla per un sector important dels manifestants i prenen protagonisme les mostres afectives, de reconeixement envers els nostres líders, malgrat s’ho mereixin, la cosa vol dir que no rutlla, que no tirem endavant.

Hi han espais i moments per a demostrar l’agraïment i el suport als nostres  presos polítics -inclosos represaliats de tota mena pels seus ideals de país – i ells, els presos, n’han rebut a mans plenes durant la presó i després d’estar alliberats, sempre se’ls hi ha demostrat el nostre reconeixement i la nostra estima.

La diada és la diada…. és on desferme’m els eslògans més punyents, on exigim canvis als nostres governants , on deixem anar -i més ara- la nostra frustració, el nostre anhel de canvi i la determinació de que ningú ens doblegarà…..

Des de la immensa admiració pels presos, per tots, malgrat tenir discrepàncies polítiques amb alguns d’ells, demano a la nostra gent, que els deixem de idealitzar,  posem-los a la nostra alçada, van fer el que havien de fer -molt bé per cert- van pagar per això en escreix però, ara  reincorporem-los al nostre nivell, de ciutadans compromesos que lluiten com qualsevol altre. Als que tinguin càrrecs públics els exigim el que haguem d’exigir i mantinguem el sentit crític quan calgui.

Serà bo per a ells, que podran reiniciar el seu dia a dia sense estar en l’ull de l’huracà i descarregats de pressions i, pel  moviment independentista, serà  un mirar de front la realitat, una realitat que ens demana tenir líders però sense caure en el parany de dependre totalment d’ells i sí  de confiar en la força de la gent corrent, la que quan té les coses clares, sempre surt al carrer quan ho creu necessari o bé se li demana.

Glòria Colet
Sectorial Gent Gran per la Independència.