Col·laboracions

Escòcia com a exemple?

YES voters were young people.
(Els votants del SI eren majoritàriament joves)
YES voters live in areas with high unemployment.
(Els votants del Si viuen a les zones on hi ha més atur)
YES voters live in poorer areas
(Els votants del SI viuen a les zones més deprimides)
NO voters were, mostly, old age pensioners.
(Els votants del NO eren majoritàriament jubilats)

Fa poc vaig traduir el programa que Salmond portava a la seva campanya en cerca del SI dirigit als escocesos l’any passat, i poso un petit resum del principi d’un dels documents.

PENSIONS
La Independència ofereix una oportunitat única per fer-ho millor i establir pensions de manera responsable i sostenible per al futur.
Una Escòcia independent tindrà les facultats per instaurar un sistema de Pensions assequible, just i eficient, que recompensi el treball dur i l’estalvi, i que també lluiti contra la pobresa del pensionista. Tindrà la capacitat per protegir i millorar les pensions i per garantir que les pensions privades siguin segures, i motivarà l’estalvi per a la jubilació. També tindrà capacitat per establir l’edat de la pensió de l’estat a un nivell adequat a les circumstàncies escoceses.
El govern proposa que una Escòcia independent tingui la responsabilitat de les pensions del personal de l’administració pública, de les forces armades i d’altres treballadors del servei públic, així com dels pensionistes existents i membres diferits.
Es mantindran les actuals ajudes a la gent gran, com en el cas dels desplaçaments i la cura personal i d’infermeria gratuïta. El futur govern independent tindrà l’opció d’ampliar aquest enfocament per assegurar la dignitat de la gent gran. etc.

Algunes de les promeses de Westminster
“More tax-raising powers, much greater fiscal autonomy […] more control over public expenditure, more control over welfare rates and a host of other changes…”
(Més autonomia en la gestió de les taxes, més autonomia fiscal, més control sobre la despesa pública, més control sobre les aportacions als fons del benestar i més millores sobre altres canvis…) Entre altres promeses.

Doncs bé, què pot passar a Catalunya?
Analitzant el cas escocès, i ja passats uns mesos, veiem que totes les promeses que els va fer el govern de Londres —sobretot fent servir la por de deixar de cobrar la pensió, de perdre drets europeus, d’un empitjorament de l’assistència mèdica i/o dels ajuts socials, etc.—, veiem que tot allò és paper mullat que ha anat a parar als llacs d’Escòcia, on, ara, potser el monstre del Loch (“llac”, en gaèlic) Ness els està recriminant l’estupidesa que van cometre quan ho tenien a tocar.
Aquí potser es creen els mateixos dubtes, i amb raó. La corrupció a Catalunya, com a la resta de l’Estat, ens crea inquietud i fa que no ens fiem de ningú. Des de fa temps, i últimament encara més, l’Estat espanyol mira de tocar els punts més febles de la societat catalana per fer-nos por. Pensions, seguretat social, expulsió d’Europa i de la zona euro, etc.
I a qui va dirigit això, majoritàriament? A nosaltres, els jubilats. Els més vulnerables. I ho saben.
Com pot un govern estar tan segur d’ell mateix quan és ell qui aviat no tindrà diners per pagar-nos les pensions? Un govern que va tirant de veta del fons de pensions per pagar-nos? Un govern que es gasta els diners a recuperar entitats bancàries i intentar privatitzar empreses per al seu únic profit? Un govern que ens assegura que l’economia està millorant? Un govern que ens engega a surar per l’espai sideral? Un govern que diu que estima els catalans? Etc.

Uff
Jo sóc nascut a Albacete, vaig venir a Catalunya als onze anys, i als dotze ja parlava català, feia poesia, cantava en català i, el més important, em sentia català. Molts “castellans” com jo ens sentim catalans. Molts encara parlen castellà, decisió molt respectable, i altres com jo parlem català com a llengua vehicular. Sóc jubilat, he viscut catorze anys a Escòcia, que considero la meva segona terra després de Catalunya. He seguit les votacions a Escòcia amb una certa nostàlgia, i el resultat em va decebre molt. Tots els meus amics, que encara conservo, són nacionalistes. Un dret que tenen per cultura, per sentiment, per la seva llengua, el gaèlic, encara que no gaire utilitzada.
Els meus amics són més joves que jo, uns deu anys, i tots van votar SÍ. No van ser ells els que van perdre, van ser els seus pares, o els avis dels seus fills, els que van fer decantar la balança a favor del NO.
Per això penso que la tercera edat ha de ser valenta. No cal que els joves ens convencin de votar partits sobiranistes el dia 27 de setembre. Ara, nosaltres hem de fer entendre als nostres coetanis que en el fons no tenim res a perdre, perquè, si les coses no canvien, ja ho tenim perdut!
Davant el dubte entre una o altra opció política, jo, com a jubilat, votaré sobiranisme. Prefereixo estar malament a casa meva, que envaït per un colonialisme que no respecta ni la nostra llengua ni la nostra cultura, a part d’altres consideracions.
Si guanyem, ho passarem malament durant uns mesos, potser més encara, perquè hi ha molta feina a fer. Si perdem, ho passarem malament la resta de la nostra vida, no només nosaltres, sinó els nostres fills i els nostres néts.
Jo no tinc néts, però la majoria de vosaltres sí. Jo votaré SÍ a la independència pels meus fills, per nosaltres i pels vostres fills i néts. Sóc solidari!

©Alfons Laliga (membre de la sectorial dels jubilats de l’ANC)


Una conversa entre una àvia i la seva néta :

 Hola, àvia, com estàs ?
Bé, i tu ?

Saps? quan hi hagi eleccions, has de votar SÍ, perquè així hi haurà recursos per quan jo em jubili.
Apa !!! Encara falten molts anys per això.

No t’ho creguis, una amiga de classe em va dir que la seva mare s’ha jubilat i aquest any no podran anar de vacances.
I si voto Sí, ja cobraré la meva pensió ?

I tant !!! Pensa, àvia, que tots els impostos que paguem es quedaran aquí, i això farà que hi hagi més recursos.
I com ho saps tu, tot això?

Perquè ha vingut un senyor de l`ANC a la Universitat, i ens ho ha explicat.
I aquest senyor, qui era ?

Es va presentar com a membre de la Sectorial de Jubilats de lANC.
Noia, ja veig que hauré d´anar a les xerrades que fan al casal per informar-me de tot això que em dius.

Sí, àvia, i tant que hi has de anar! Pensa que quan jo acabi els estudis, encara que trobi feina de seguida -que no ho crec-, no hauré cotitzat tots els anys que ho han fet els pares.

Oh, i tant! Tens tota la raó, nena. Veus? En això, no hi havia pensat mai. Doncs si que votaré SÍ. Que nets, d’espavilada!

Montse Tallada


CAT

I

Hi havia una vegada un país meravellós admirat per tot el món per la seva cultura, la seva gent i la seva riquesa. Aquell país, no gaire gran, estava en una península que formava part d’altres països del món.

Com que era una nació molt important la gent del voltant estava molt gelosa del seu bon fer i un dia van decidir rodejar-la: primer de gent vestida blau, després de gent vestida de verd i més tard de gent vestida de marró i altres colors. Aquesta gent venien en camions i tancs i avions i helicòpters i, més endavant, per mar amb molts vaixells i submarins al llarg de la costa.

Era tanta la pressió per totes bandes que la nació s’anava oprimint i oprimint, fins que un bon dia de tanta pressió va petar i tot el que hi havia (gent, cases, vehicles, conreus, muntanyes… vaja, tot) va enlairar-se i es va escampar pel firmament.

Poc van trigar a trobar un petit astre on van poder comprovar que hi podien respirar; hi havia aigua i la terra era molt bona.
Amb el bon fer de tots aquells que van quedar vius i, aprofitant tot allò que van poder arreplegar escampat per l’espai i de mica en mica, van construir un planeta-nació que van anomenar Cat.

Van passar uns 300 anys i ja s’havia fet molt important. No hi feien falta diners. Hi havia escoles, fabriques, animals, conreus i els nens vivien feliços amb grans zones verdes i molts camps per jugar.

Cada dia orbitaven a més de 500 quilòmetres al voltant d’aquell món i se’l miraven encuriosits.

Un dia un nen, es deia Pau, un dels més intel•ligents de la nació, va tenir una idea. Havia llegit tant sobre la nació dels seus avantpassats que va començar a pensar en com fer-ho per viatjar i conèixer el que havia estat aquella terra en forma de triangle al costat del mar.

El gran problema era trobar la manera de volar per l’espai i arribar a la terra tenint compte que no tenien gaire material per construir motors ni molt combustible per fer-los funcionar.

Es va reunir amb tots els nens de l’escola i els va exposar el seu somni. D’aquelles reunions van sortir moltes idees, però n’hi va haver una que va destacar d’entre totes. Un dels nens més petits d’una classe va suggerir que podien fer naus de paper, perquè el que més tenien era llibres vells i els podien aprofitar. Al principi tots se’n van riure, però veient que no tenien cap altre material per fer servir s’ho van repensar i tots, tots, es van engrescar en la feixuga tasca de construir grans naus amb aquell material tan lleuger.

Les van pintar amb ratlles vermelles, quatre per banda, i alguns els hi van dibuixar estrelles, uns de color blau i altres de vermell. Vaja, que eren d’allò més maques, les naus!

Un dia van fer una reunió amb els pares i els van explicar el projecte. Hi va haver els que hi estaven a favor i els que hi estaven en contra. Molts dies es va parlar de tot allò fins que un dia un nen va pensar que el millor seria decidir-ho per votació. Però llavors va sortir el problema de: quina seria la pregunta?

Entre els pares, els mestres i la gent més gran es va arribar a l’acord de preguntar Si es deixaria anar els nens a la terra i Si se’ls deixaria anar amb les naus de paper.

I la votació es va fer. La majoria va votar Sí i Sí! Un èxit!

D’aquesta manera, com que ja tenien les naus construïdes, es van fer els plans per portar a terme la gran aventura espacial. Tota la població va anar guardant queviures, aigua i roba perquè als nens no els hi faltés res de res durant aquell viatge del qual no en sabien la seva durada.

L’únic problema que els quedava per solucionar era com fer que les naus volessin cap al seu destí. Però com que sempre hi ha un personatge savi que troba la solució als problemes que semblen irresolubles, algú va pro- posar de fabricar uns grans ventiladors que fessin tant i tant de vent, que fossin capaços d’empènyer aquells aparells tan lleugers cap al seu destí.

Tota la nació hi va contribuir i, agafant materials d’aquí i d’allà, en poc temps havien fet més de 300 ventiladors enormes els quals, al provar-los, funcionaven de meravella.

Passats uns dies tot estava preparat per a la sortida. Hi havia 1714 naus, amb 300 nens a bord de cadascuna, ja que no n’hi cabien més. S’hi va carregar tot el material que necessitaven, es van engegar els ventiladors gegants i aquells que es van haver de quedar les van veure enlairar amb l’empenta tan gran del vent produït per aquests grans artefactes. Ningú no va deixar de mirar fins que les naus es van perdre a l’infinit i, llavors, amb cares tristes van tornar a les seves cases amb els ulls plens de llàgrimes.

A mesura que s’allunyaven, les naus anaven perdent velocitat perquè els ventiladors, tot i la seva potència, quedaven més lluny. Tot i amb això van entrar en un espai que els va fer anar més ràpid i, sense adonar-se, passant molta calor, van aterrar en un mar molt blau, al costat d’aquell tros de terra en forma de triangle.

II
En PePe, un nen de 8 anys, estava jugant a la platja amb el seu gos. Cada capvespre ho feia mentre la seva mare preparava el sopar. Aquell dia, però, va veure uns estels que queien lentament sobre l’aigua, molt a prop seu. El gos estava molt excitat i va començar a bordar, i ell es va posar molt nerviós.

D’aquelles naus van començar a sortir nens, exactament 514.200! En Pepe, petrificat, no sabia què fer. Poc a poc anaven sortint de l’aigua i encerclaven l’atemorit vailet i el gos amb la cua entre cames. Un dels nens del Planeta Cat es va dirigir a ell i li va parlar en una llengua que en Pepe, curiosament, entenia.

– Hola, em dic Pau i aquesta nena es diu Llibertat; aquell és l’Inde, aquell és el Pen, aquella és la Dència, aquell es diu Este, aquella es diu Lada, aquest Demo i aquella Cràcia… – i així va anar dient els noms dels que hi havia més a prop.

– Hola, yo me llamo PePe. Mi perro se llama Dic. ¿Vais vestidos muy raros, no? ¿De dónde sois?

– D’un planeta que es diu CAT.

– No he oído nunca ese nombre. ¿Está muy lejos? ¿Por qué no os quitáis esas más- caras?

– Molt lluny. Com és que ens entens? -Va preguntar en Pau, traient-se la màscara.

– No lo sé, la verdad. Solo sé que mis padres a veces lo hablan aunque con un acento diferente al vuestro. Me dicen que no quieren que lo aprenda porque está prohibido por los que mandan.

– T’hem espantat?

– Sí, en verdad. He visto caer como unas estrellas y me he asustado mucho. ¿Son estrellas verdad?

– Bé, són estel•lades. Les van batejar així.

– En mi casa, en un armario escondidos, hay unos trapos con dibujos muy parecidos.

En PePe, tremolant, es va girar i va sortir corrents cap a casa seva. Quan va arribar els hi va explicar als seus pares tot el que acaba de veure i al mirar per la finestra també es van espantar molt, molt!

Van veure aquells personatges vestits molt extravagants i d’un color tan pàl•lid que els hi va entrar pànic. Van trucar per telèfon a la policia, a les famílies i tothom que coneixien, i tots, tots, es van espantar molt també. La notícia es va escampar. Tenien tanta por que molts d’ells van començar a sortir de les seves cases, i amb allò que portaven posat van començar a córrer, uns cap l’oest i altres cap al sud. Van marxar tan a corre-cuita que en poc temps a una part de terra molt important, aquella en forma de triangle, no hi va quedar gairebé ningú.

En Pau i tots els nens i nenes es van escampar per tota la costa i després cap a les muntanyes i terra endins fins que es van trobar amb uns pobles on la gent no havia marxat i parlaven una llengua diferent. Van decidir no avançar més.

Van canviar el nom d’aquella terra que li deien Cataluña i li van dir Catalunya.

Els nens es van fer grans. Van aprofitar les cases, les fàbriques , les escoles i les universitats i van fer un país molt ric i ferm. Tan ferm que va ser l’admiració de tots els altres països del món.

Un dia en Pau, ja una mica gran, va proposar de construir unes noves naus i anar a buscar a tots aquells que durant molts anys van estar donant voltes per l’espai. I així ho van fer.

2014 naus amb cabuda per 300 persones van ser construïdes. Es van enlairar i en poc més de 300 dies van tornar a Catalunya amb 604.200 catalans que encara estaven vius al Planeta CAT. Es va fer una gran festa i des de llavors aquelles banderes amb quatre barres i un estel van ondejar per tota arreu i al llarg de la platja.

©ALFONS LALIGA (CALELLA, MARÇ 2014)
“La ironia del viatge interestelar és francament divertida…” Vicent Partal – Vilaweb